dimarts, 26 d’abril del 2011

Real Madrid, más que un club

El desaparegut Sir Bobby Robson va assegurar a una entrevista publicada a La Vanguardia abans de la final de Recopa del 1997 que el Barça era l'exèrcit de Catalunya. Possiblement, el bo de Robson mai no va acabar d'entendre com era possible que a un equip se'l xiulés tot i anar guanyant un partit per 6-0. En canvi, sempre va tenir present el valor simbòlic que el club havia tingut històricament per a la major part dels catalans. Era un home culte i també li havien explicat bé la lliçó: Catalunya és (oficialment) menys que un país i el Barça és (oficiosament) més que un club. Ho és perquè alguns milions de persones l'han convertit en una eina simbòlica per intentar guanyar al camp virtual batalles que els catalans estan massa acostumats a perdre a la realitat. Durant molt temps aquest factor ha pesat més que cap altre. Però l'excel·lència futbolística del Barça de Guardiola ha fet que tant aquí com a bona part del món el Barça sigui reconegut com l'equip que garanteix més plaer estètic a les persones que veuen els seus partits, ja sigui amb implicació emocional o sense. L'aposta ofensiva, el joc al primer toc, la velocitat, la solidaritat entre jugadors, el treball en equip i els títols han situat el Barça d'ara com una referència que ha marcat història, i en pot seguir marcant. El valor simbòlic del més que un club és del tot vigent, però en un segon terme.






El futbol no s'ha de polititzar. Com menys és barregin esport i política, millor... Aquestes frases les havíem sentit infinites vegades de boca, precisament, dels que ara tenen com a principal argument envoltar-se de la bandera espanyola (i el tot val) per plantar cara a qui darrerament els ha deixat en un segon terme. Ja no només en títols, sinó que sobretot pel que fa a admiració a un estil de futbol que mai no s'havia vist. Un futbol que també va ser l'essència de la primera selecció espanyola que ha aconseguit un títol mundial: Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro i Villa van ser titulars a la final del Mundial de Sud-Àfrica, juguen al Barça, bona part són catalans i tots menys un s'han format a la Masia. Això va fer que molts espanyols no assaborissin la glòria mundialista tal com havien somiat que seria si mai es produïa. Només faltava ja que Xavi i Puyol s'atrevissin a exhibir durant les celebracions al camp una bandera catalana. I és que tot i partir-se la cara per la roja, gent com ells o Piqué sempre estaran sota sospita de ser potencials traïdors a la pàtria (espanyola) i mai no se'ls agrairà la seva contribució a enterrar la famosa i poc efectiva fúria. Possiblement, tampoc no ho esperen.

Dimecres passat a Mestalla els aficionats del Madrid lluïen gairebé el doble de banderes espanyoles que no pas banderes catalanes els del Barça. I no és que al sector culer n'hi haguessin poques precisament. De fet, mai no s'havien sentit de manera tan generalitzada càntics independentistes per part de l'afició barcelonista. Però per damunt de tot l'afició del Barça estava orgullosa de presumir d'un estil de futbol, d'una bellesa i plasticitat objectiva i d'un model de club que està molt per damunt dels resultats d'una batalla puntual.  

Cambiamos Catalunya por el Peñón deia una reeixida pancarta de suport als madridistes. Aquest missatge tan poc imperialista no desentonava de cap manera amb els càntics i les exhibicions de rojigualdes (amb pollastre, amb corona constitucional o sense res) que mig camp feia cada certs minuts. Que viva España, sens dubte, va ser el càntic més pronunciat per part dels madridistes, a molta distància de qualsevol altre càntic que contingués la paraula Madrid. Lo que más me jode es que la Copa se la ha llevado un equipo que no es español, va dir el mític Chendo quan va perdre el 1990. Aquest cop, en canvi, Granero va poder celebrar que la copa de España se queda en casa. Els separadors espanyols fa molt que ho tenen el clar. També el propi José Mourinho, que fa anys al famós partit d'Stamfort Beach* ja va dir que Catalunya era un país de teatro del bueno. Però un país, per si no havia quedat clar.

S'ha girat la truita. El Barça destaca per fer futbol i el Madrid té com a principal argument envoltar-se amb la bandera i invocar l'esperit de la (seva) pàtria. Ara és el Real Madrid qui és más que un club. Ara és Espanya a qui cada cop li queda menys temps de vida com a tal.


divendres, 15 d’abril del 2011

La Feria d'abril de Catalunya, ni tocar-la

L'Abril és el mes de la florida generalitzada de les flors. El mes que les noies (i els nois, no voldria ser titllat de sexista o homòfob) cada cop deixen entreveure més zones del seu cos. També és el mes que ja comença a haver-hi mosquits, el de l'efervescència de les al·lèrgies i, entre moltes altres coses, el mes de la Feria d'Abril de Catalunya i els famosos dos milions de persones pel cap baix que, segons l'organització, hi assisteixen.



Vivim un context econòmic crític i les institucions públiques estan retallant les aportacions econòmiques a serveis bàsics com la salut, però també a entitats arrelades al territori i que fan xarxa social dia rere dia fent la seva vila més integradora. Això passa al que depèn del govern de la Generalitat, però també de la pràctica totalitat d'ajuntaments. Tot apuntava que la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya i la seva Fundació FECAC també veurien com la inversió pública per a la seva festa de lleure es veuria reduïda. Però no; l'Ajuntament de Barcelona mantindrà al cent per cent la seva subvenció a la celebració. En total, 85.000 euros als quals caldrà sumar-li una partida extra de 12.000 euros procedent del districte de Sant Martí. Retallades? No: subvenció per partida doble a través de l'Ajuntament. A tot això cal sumar-li 60.000 euros més que procediran de la Generalitat. El tripartit només hi aportava 49.300 euros, però l'actual Generalitat de les tisorades ha optat per assignar-li dues partides de 30.000 euros, una des del departament de Cultura i una altra des de Governació (encara per confirmar oficialment). Per la seva part, la Diputació l'any passat va aportar 80.000 euros més i enguany s'espera una quantitat similar. En total, 237.000 euros en subvencions aquest 2011. Fa pocs dies, el president de la Fecac, Francisco Garcia Prieto, criticava la consulta sobre la independència que es celebrava a Barcelona al·legant que ara no era el moment de votar i malgastar diners. S'oblidava que el 10-A els diners que es gastaven eren privats i, en qualsevol cas, el principal capital que entrava en joc era l'humà.

El sistema de funcionament d'aquesta fira barcelonina situa la Fecac com a controladora del sistema d'exclusives i concursos per ser proveïdor. L'espai, la infraestructura i els diners són públics, però la Fecac és qui talla el bacallà en tots els sentits. Ells pacten i cobren les tarifes que cal pagar per tenir-hi una paradeta. Dir que això és un negoci d'alguns espavilats que s'erigeixen com a representants d'una part de la població catalana sense que ningú no els hagi votat podria ser precipitat. Ara bé, seria interessant fer una auditoria a fons per analitzar els números reals de cadascuna de les edicions de la Feria.

 Com tothom sap, cada any hi van dos milions de persones. Només que cadascun dels assistents que hi va prengui una cervesa al preu d'un euro i mig (tiro baix per evitar que s'enganxin els dits) ja hauran recaptat tres milions d'euros. Des de la Fecac podran retornar còmodament les modestes subvencions que se'ls han atorgat. El que els resti i els tres milions d'euros de la segona ronda de canyes els poden aprofitar per comprar la infraestructura de l'any vinent. Els beneficis de la tercera ronda se'ls poden seguir confitant.