El desaparegut Sir Bobby Robson va assegurar a una entrevista publicada a La Vanguardia abans de la final de Recopa del 1997 que el Barça era l'exèrcit de Catalunya. Possiblement, el bo de Robson mai no va acabar d'entendre com era possible que a un equip se'l xiulés tot i anar guanyant un partit per 6-0. En canvi, sempre va tenir present el valor simbòlic que el club havia tingut històricament per a la major part dels catalans. Era un home culte i també li havien explicat bé la lliçó: Catalunya és (oficialment) menys que un país i el Barça és (oficiosament) més que un club. Ho és perquè alguns milions de persones l'han convertit en una eina simbòlica per intentar guanyar al camp virtual batalles que els catalans estan massa acostumats a perdre a la realitat. Durant molt temps aquest factor ha pesat més que cap altre. Però l'excel·lència futbolística del Barça de Guardiola ha fet que tant aquí com a bona part del món el Barça sigui reconegut com l'equip que garanteix més plaer estètic a les persones que veuen els seus partits, ja sigui amb implicació emocional o sense. L'aposta ofensiva, el joc al primer toc, la velocitat, la solidaritat entre jugadors, el treball en equip i els títols han situat el Barça d'ara com una referència que ha marcat història, i en pot seguir marcant. El valor simbòlic del més que un club és del tot vigent, però en un segon terme.
El futbol no s'ha de polititzar. Com menys és barregin esport i política, millor... Aquestes frases les havíem sentit infinites vegades de boca, precisament, dels que ara tenen com a principal argument envoltar-se de la bandera espanyola (i el tot val) per plantar cara a qui darrerament els ha deixat en un segon terme. Ja no només en títols, sinó que sobretot pel que fa a admiració a un estil de futbol que mai no s'havia vist. Un futbol que també va ser l'essència de la primera selecció espanyola que ha aconseguit un títol mundial: Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro i Villa van ser titulars a la final del Mundial de Sud-Àfrica, juguen al Barça, bona part són catalans i tots menys un s'han format a la Masia. Això va fer que molts espanyols no assaborissin la glòria mundialista tal com havien somiat que seria si mai es produïa. Només faltava ja que Xavi i Puyol s'atrevissin a exhibir durant les celebracions al camp una bandera catalana. I és que tot i partir-se la cara per la roja, gent com ells o Piqué sempre estaran sota sospita de ser potencials traïdors a la pàtria (espanyola) i mai no se'ls agrairà la seva contribució a enterrar la famosa i poc efectiva fúria. Possiblement, tampoc no ho esperen.
Dimecres passat a Mestalla els aficionats del Madrid lluïen gairebé el doble de banderes espanyoles que no pas banderes catalanes els del Barça. I no és que al sector culer n'hi haguessin poques precisament. De fet, mai no s'havien sentit de manera tan generalitzada càntics independentistes per part de l'afició barcelonista. Però per damunt de tot l'afició del Barça estava orgullosa de presumir d'un estil de futbol, d'una bellesa i plasticitat objectiva i d'un model de club que està molt per damunt dels resultats d'una batalla puntual.
Cambiamos Catalunya por el Peñón deia una reeixida pancarta de suport als madridistes. Aquest missatge tan poc imperialista no desentonava de cap manera amb els càntics i les exhibicions de rojigualdes (amb pollastre, amb corona constitucional o sense res) que mig camp feia cada certs minuts. Que viva España, sens dubte, va ser el càntic més pronunciat per part dels madridistes, a molta distància de qualsevol altre càntic que contingués la paraula Madrid. Lo que más me jode es que la Copa se la ha llevado un equipo que no es español, va dir el mític Chendo quan va perdre el 1990. Aquest cop, en canvi, Granero va poder celebrar que la copa de España se queda en casa. Els separadors espanyols fa molt que ho tenen el clar. També el propi José Mourinho, que fa anys al famós partit d'Stamfort Beach* ja va dir que Catalunya era un país de teatro del bueno. Però un país, per si no havia quedat clar.
S'ha girat la truita. El Barça destaca per fer futbol i el Madrid té com a principal argument envoltar-se amb la bandera i invocar l'esperit de la (seva) pàtria. Ara és el Real Madrid qui és más que un club. Ara és Espanya a qui cada cop li queda menys temps de vida com a tal.
